dilluns, 10 de febrer de 2014

Kanelbullar

Lo prometido es deuda! Així que aquí va la meva experiència fent kanelbullar...

Finalment vaig blindar un cap de setmana per fer el ronso, gaudir de la companyia familiar sense fer res especial, allò especial era compartir el temps a casa. Coneixedora d'aquesta previsió, vaig anar a comprar cardamom durant la setmana, l'únic ingredient que em mancava per comprar, un cop aconseguit el sucre granulat la revetlla de reis, aprofitant que es preparen els tortells.

Com podeu veure aquí, amb tutorial de vídeo inclòs, la recepta no és difícil, però requereix dedicació i certa destresa. Així doncs, com era la primera vegada, el pare de la baldufa i el nino va estar pendent d'ells. La propera vegada, però, la vaileta de la casa també hi participarà.

Pel que fa a la recepta, només vaig canviar un element, la mantega que vaig fer servir és la que normalment empro, la mantega Cadí. Per tal de poder estendre-la bé sobre la massa, vaig treure-la a l'inici de preparar-ho tot i la vaig tallar a trossets perquè s'estovés. 

Animeu-vos a provar-ho, l'experiència és fantàstica. Sé que jo tinc la càrrega emocional del meu vincle amb Suècia, però de debó que és un plaer. Amassar ha estat tota una experiència, la textura era formidable i relaxava molt. Jo no vaig tenir ganes d'amputar-me cap braç! I menjar-s'ho... mmmm! Qui millor ho va resumir va ser ma mare, que va dir "Sabe a Suecia" i em va fer feliç.

Us deixo amb una seqüència de fotos...

















Nota: Fer fotos amb les mans llefiscoses és complicat, així que no totes les imatges tenen la qualitat que m'agradaria...


divendres, 7 de febrer de 2014

Unides per les rialles

“Així que si et cases anirem de comiat a Port Aventura, eh?” M’escriu la meva amiga Anna, la meva vital amiga que viu a Lisboa. Somric, sé que ha sentit La Tribu, hi he enviat un comentari que han llegit. No és la primera vegada. A centenars de quilòmetres de distància ens uneixen una veu i unes rialles. Un espai d’optimista desconnexió. L’Anna s’hi sent identificada, jo tinc una rialla igual de contagiosa que ella, les dues ens sentim vinculades a una persona que no coneixem, però que ens fa passar estones molt agradables dibuixant-nos desenes de somriures als nostres rostres. La Tatiana.

Feia setmanes que no la sentíem, l’enyoràvem. Una amiga m’explica que li sona que havia tingut un càncer. Faig recerca i descobreixo que és així i imagino que la maleïda malaltia l’ha tornat a posar a prova. Els dilluns encenc la ràdio amb ganes de tornar a sentir la seva veu, però passen les setmanes i la por va creixent. 

Ahir, després de sopar i un cop la mainada dormia, encenc el twitter i em colpeix la lectura d’una piulada de l’apreciat Eduard Voltas “Consternat per la mort de la Tatiana Sisquella. Em cago en lo més sagrat. Això no és just.” Reacciono amb incredulitat i poc a poc em vaig emocionant. Continuo mirant el twitter, on se segueixen comentaris de tristesa i records en formats diversos. Ploro. No la coneixia, tan sols l’escoltava i, ella, de tant en tant em llegia algun comentari. Però em fa ràbia la pèrdua d’una persona així, plena de vida, de riures que restaran per contagiar i projectes que no veuran la llum. Una dona massa jove que era exemple d’una generació de dones que empenyem cap a un futur on se’ns tingui més en compte.

Em passo més de dues hores llegint comentaris i articles. Arribo a l’escrit de l’Albert Om, no en sabia la dimensió de la seva complicitat, però quan els sentia en antena alguna cosa es transmetia. Ploro de nou. Què bonic és tenir un amic així, que escrigui aquestes paraules de tu, però aquestes paraules no s’haurien d’haver escrit mai tan aviat. 

Aquest matí les ràdios s’han aixecat de dol, i jo recordo a la meva amiga Anna. Li envio un whatsapp “Bon dia guapa. No sé si la teva connexió amb Catalunya t’ha transmès aquesta trista notícia, per si de cas... t’ho dic jo, perquè sé que ho voldries saber. S’ha mort la Tatiana Sisquella. Una abraçada, perquè segur que t’afecta com a mi.” No ho sabia i resta tocada. Intercanviem alguns comentaris i li recomano l’article del seu amic Om. Una estona més tard m’envia un missatge “Plorant al metro”, uns minuts després “Un cop més, una lliçó, fem-li honor i no oblidem mai d’estimar la vida amb força!!”


dilluns, 13 de gener de 2014

Reflexions de baldufa (#2)

La baldufa de la casa dóna per molt i avui no puc evitar escriure sobre una de les seves ocurrències de fa un parell de dies.

Teníem la tele posada, no sé massa bé què feien perquè jo no li estava fent cas. De cop la baldufa em diu...

Explicat així no li deveu veure la gràcia, però si us dic que estàvem mirant un dels anuncis de la nova campanya de la Generalitat "Separar bé els residus és un jo de nens", segur que canvieu d'opinió. A mi, com a mínim, em va arrencar un gran somriure. Però la pobra es va quedar amb un pam de nas quan li vaig explicar que era un anunci. Ella ha crescut en una casa on reciclem, devia pensar que si hi anava tenia possibilitats, jeje.

Aprofito per felicitar als responsables de la campanya. Crec que som molts els que agraïm el canvi d'estil per convèncer-nos que reciclar és necessari.


dimecres, 8 de gener de 2014

Reflexions de baldufa (#1)

Inspirada per la meva amiga de la taza amarilla i el seu apartat Palabra de Tortuga Ninja, he decidit iniciar un apartat similar, ja que la mainada ofereix moltes "microconverses ocurrents". Aniré recollint l'històric de la baldufa, i quan entenguem les coses que diu el nino, la cosa es multiplicarà per dos.

Comencem amb un parell de nadalenques:

Sobre el tió...


Sobre els Reis d'Orient...