dimecres, 27 de novembre de 2013

Calmant la nostàlgia nòrdica

El dia 15 de gener farà 9 anys que vaig agafar un vol que em va canviar la vida. M'encaminava cap a Estocolm, no sabia que m'hi trobaria, però tampoc quan tornés. La meva vida acabava una etapa, l'etapa universitària, i moltes altres coses també havien acabat.

Vaig fer un erasmus introspectiu que vaig aprofitar moltíssim, vaig viure experiències meravelloses i vaig gaudir d'un país bonic, però on no podria viure. Poder quan em jubili podria fer com els alemanys (viure-hi alguna temporada durant l'any), però tal i com estan les coses, no crec que mai m'ho pugui permetre. Suècia és un país preciós, però molt diferent al meu racó de món, al meu país. Enyorar el clima, els somriures al carrer i l'embotit se'm va fer massa dur.

Però l'altre dia, quan vaig haver de fer un treball amb la meva baldufa, una comporta d'enyorança es va obrir en algun raconet del meu cervell. Havíem de preparar un full amb imatges i paraules sobre algun país, per tal que la baldufa ho pogués explicar als seus companys de classe. Vam buscar imatges de l'hotel de gel, d'animals com l'ant i dels dolços suecs. Quins dolços! I quin enllaç directe amb els records.

Fika by Marta Vargas

Fa temps que cerco receptes per internet, però no me'n surto. Una vegada vaig trobar una d'un pastís de pastanaga que va quedar com una argamassa difícil d'ingerir. Els pastissos acostumen a quedar-me molt bé, així que devia ser la recepta... no m'he atrevit a fer cap altre intent, perquè no veig res que em desperti prou confiança. Però ara, gràcies a una bona amiga, he fet una petita troballa.

La meva amiga, coneixedora dels meus sentiments, va descobrir a través d'Instagram el portal Northern Journals, que tot just s'acaba d'estrenar, i me'l va passar immediatament. Us recomano el portal i me'n declaro ferma seguidora. L'estètica és deliciosa (la responsable de les fotografies és la que va captar l'interés instagramero de la meva amiga) i transmet amb detall l'essència de la vida allà dalt, incloent receptes, que acaben d'estrenar amb les mítiques kanelbullar! Jo ja estic trigant massa a fer-les... Quan les cuini, prometo compartir el resultat. 

Ja hi heu donat un cop d'ull? I què, compartiu el meu somni de passar-hi part de la jubilació?

dimecres, 6 de novembre de 2013

Arracades

La meva baldufa ja porta arracades. Es fa gran...


Quan vam saber que era una nena, vam tenir clar que no li posaríem arracades en néixer. Mons pares ja ho havien fet amb mi, i ens semblava una bona decisió. Bàsicament per dos motius, perquè fa mal i és molest, i perquè comporta imposar quelcom.

Ho explico millor. Fer uns forats a les orelles d'una personeta que acaba d'arribar al món ens semblava absolutament innecessari, és una acció que fa mal. Dur arracades molesta, i a prou coses s'ha d'adaptar el nadó com per a sobre fer-lo dormir fregant-se unes orelles adolorides.

Per altra banda, no ens agradava la idea d'imposar uns forats que seran per a tota la vida sense que la persona en qüestió pogués dir la seva. Sí, evidentment hi ha moltes coses que li venen donades i ella no tria, però uns forats a les orelles és una marca per al seu cos, i volíem que ella prengués la decisió. Sí, sé que alguns de vosaltres direu que ara tampoc ha triat ella. Doncs jo us responc que no podem infravalorar la nostra mainada, i que ella sempre sabrà que això ha estat decisió seva, igual que jo ho vaig saber gràcies als meus pares. Fer partícips als nostres infants en allò que els afecta és una de les pràctiques més importants per a nosaltres, creiem que és l'única manera d'educar persones responsables i segures.

Així doncs, després d'un temps de demanar-nos-ho, vaig entrar amb ella a la joieria on a mi em van fer "tres forats extra" quan era adolescent per tal que prengués consciència de en què consistia. Que els forats eren molestos de fer i que després les orelles les tindria uns dies sensibles. La meva idea era marxar a casa perquè tingués més temps per pensar-ho, però ho tenia tan clar que va dir que no marxava sense forats. Tota valenta i concentrada es va deixar fer, això sí, amb el segon va demanar que anés ràpid.

L'hauríeu d'haver vist, amb aquella cara d'il·lusió! Mentre sopàvem, de cop va dir "no em puc creure que ja tingui arracades!" Il·luminant la seva expressió amb un somriure d'orella a orella.