dimecres, 30 d’octubre de 2013

Panellets

Des que sóc mare hi ha una tradició que hem recuperat, fer panellets. Quin dolç tan bo i tan típic de la nostra terra! Hi ha coses que quan no tens mainada les deixes de fer, o les fas, però no tenen la mateixa màgia. Ara bé, quan les recuperes, no només la mainada gaudeix de l'experiència.

La recepta que fem servir a casa, requereix dels següents ingredients:
  • 1'5 kg d'ametlla mòlta
  • 1'5 kg de sucre
  • 2 ous
  • 2 patates
  • 400 g de pinyons
  • 300 g d'ametlla picada
  • 100 g d'ametlla marcona
  • 100 g de coco ratllat
En primer lloc, cal posar les patates a bullir amb la pell i moldre el sucre per tal que quedi "glas". Fetes aquestes prèvies ja podrem posar-nos a fer pròpiament els panellets, en concret, la massa que podem considerar la base. Només cladrà que barregem el sucre amb l'ametlla i els ous i les patates -cal tenir en compte que els ous i les patates han de ser en funció de la quantitat d'ametlla i sucre, ja que són els ingredients que permeten que la massa sigui homogènia.

Un cop feta la barreja tindrem la massa a partir de la qual anar fent les boletes i complementant amb altres ingredients. Nosaltres n'acostumem a fere de coco, coberts amb pinyos i ametlles picades, o amb una ametlla marcona a sobre. Per les de pinyos hem provat mil trucs, però al final tan sols serveix tenir moooolta paciència.




Ens surten uns 150 panellets, tots ells boníssims, només cal veure la foto. De manera que n'acaben menjant oncles, tietes, padrins, avis, yayes... i tot pel mateix preu que si n'haguéssim comprat uns 30.Calories a dojo, però que bé que es posen. Ara només cal esperar que baixi la temperatura perquè encara passin millor.


dilluns, 28 d’octubre de 2013

Dones al volant

Arrel d'aquest vídeo que corre per la xarxa...


he decidit escriure una reflexió que acostumo a fer quan condueixo. Sovint, mentre vaig al volant, quan detecto una manera estranya de conduir sé si qui porta el vehicle és un home o una dona. S'acostuma a sintetitzar en "dones = inseguretat" i "homes = imprudència". De manera que massa freqüentment em descobreixo a mi mateixa dient "dona havia de ser".

Ara bé, ho dic amb tristesa, amb resignació. No ho dic com aquells homes que ho diuen amb superioritat, no. M'entristeix observar la vacil·lació, la inseguretat en emprar la velocitat, la por en avançar... Sé que per a moltes dones estar darrera d'un volant els suposa un mal tràngol. I no és culpa d'elles, estan marcades per allò de "el volant és cosa d'homes", "les dones no condueixen bé", "els cotxes són una joguina de nens"...

Aquest fet fa que moltes dones del meu entorn no condueixin pràcticament mai, o ni tan sols tinguin carnet de conduir. Per a mi, conduir és un plaer. La sensació de llibertat que vaig tenir quan vaig conduir per primer cop sola un cotxe és una de les sensacions més intenses que he viscut. M'agradaria que les dones s'atrevissin a viure aquesta sensació de llibertat, que tinguessin seguretat en la seva conducció i que fessin llengots interns a aquells que diuen "dona havia de ser" creient-se que ells condueixen millor, quan en realitat són senzillament uns irresponsables.

Per poder fer-ho possible, s'ha de començar per un fet molt simple, no dir mai a les vostres filles que els cotxes de joguina no és cosa seva.


Sobre el vídeo: Vaig preguntar si era una mofa. Em van respondre que no. Vaig pensar que era impresentable. Ara resulta que sí ho era. Brillant, doncs.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Neomasclisme

Llegeixo la columna d’avui de Carles Capdevila i m’agrada el nou terme que empra: neomasclisme. Juntament amb la companya Sílvia Casola –que també ha escrit al respecte- promovem cert debat sobre aquest concepte al twitter, on la gent se centra bàsicament en reflexionar si cal afegir el prefix neo, o ens hem de quedar amb masclisme a seques. 

A mi neomasclisme em sembla molt encertat, perquè com molt bé analitzen tan Capdevila com Cassola, ens trobem davant un nou escenari, amb noves eines que permeten un nou format de masclisme. Un control molt evident, però el perill del qual resideix en la normalitat de qui l’accepta. 


Referent a això, com a mare em pregunto si el control dels pares no hi pot influenciar. Hi ha molts pares que compren el mòbil per controlar als seus fills, que registren la seva habitació, que no treballen la confiança amb la seva mainada, interfereixen en la seva intimitat, no els expliquen mai per què, tan sols és un sí o un no “perquè ho dic jo”. No estan adobant el terreny a parelles possessives? Quina diferència hi ha en què un pare controli els fills amb el mòbil o ho faci la parella? Quina diferència hi ha entre que un pare entri a les seves xarxes socials per saber quins amics té, què fa, o quin noi li agrada, o ho faci la parella? Quina diferència hi ha en què un pare imposi què ha de fer o com es pot vestir, o ho faci la parella? 

Jo estic convençuda que donar llibertat i confiança als nostres fills es tradueix en responsabilitat i autoestima.

Però tornem al terme. Neomasclisme. També m’agrada perquè crec que hi ha tot un masclisme disfressat sota un fals alliberament de la dona que fa que aquest masclisme sigui encara més pervers. Un masclisme a qui està bé que la dona treballi fora de casa, sempre i quan segueixi sent la responsable de tot allò que succeeix a l’interior de les llars. Un masclisme que s’enorgulleix de les bones notes de la seva filla –i ho refrega al fill mandrós- però, alhora, només la nena para taula o frega el lavabo. Un masclisme que fa que les dones que llegeixen 50 ombres de Grey es considerin modernes. Un masclisme que prioritza el plaer sexual de l’home, per davant de la seguretat de les relacions, malgrat les floritures que es puguin practicar. Un masclisme que ven la imatge de dona alliberada sexualment, però sempre i quan no hagi trobat l’home ideal per casar-s’hi i tenir fills.  

Així doncs, per a mi hi ha dues cares d’un mateix neomasclisme. La seva arrel resideix en el masclisme, però hi ha quelcom diferent que fa necessari aquest prefix. Un “neo” que, alhora, refresca aquella mandra que a molts provoca reflexionar sobre masclisme, aquells que el consideren un anacronisme. El neomasclisme demostra que és un tema ben actual, i és una lacra social que cal combatre, perquè deixa morts pel seu camí, i emmalalteix la vida d’una part important de la nostra societat.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Estries

Ahir el meu home em va ensenyar aquesta vinyeta:


La vaig llegir, el vaig mirar, vaig somriure i el vaig abraçar.