El cinema és una de les meves
passions, considero que no hi entenc massa, no sóc cap Gorina ni cap Figueras,
sobretot pel que fa als clàssics. Però quan parlo amb la gent del meu entorn
diuen que domino la temàtica.
He decidit parlar més sovint d’allò
que m’apassiona –a veure si així també sóc més disciplinada amb el bloc-,
perquè com a mares hem de trobar els nostres espais, i també compartir allò que
ens agrada amb la nostra mainada. Així ho va fer la meva mare, apassionada del
cinema i gran coneixedora del setè art. Quan era adolescent enllaçava
pel·lícules gràcies a les sessions dobles, en aquell enyorat “Cine Plaza” de
Castelldefels, i ara el seu hobby s’ha transmès fins a la néta.
Sí, sí, la meva baldufa comparteix
passió, perquè des que la vam dur al cinema fa dos anys llargs, devora
pel·lícula rere pel·lícula. Aquest estiu, hem vist Èpic, un film fantàstic.
Unes il·lustracions precioses, plenes de colors i detalls, que ens expliquen
una història d’amistat i ecologisme. Amb un final que no us avançaré, perquè no
vull fer Spoiler, però em va encantar.
El cinema és una gran eina de
pedagogia. Tot i que també té el seu risc, perquè durant molts anys s’han
transmès valors molt qüestionables als nostres infants, de fet, encara se’n
transmeten. Però Pixar és una gran esperança, i altres productores no tant
conegudes, també. Malauradament, allò que més coneix el gran públic és Disney,
i els valors femenins encara fan molt de mal. Les nostres nenes volen ser
princeses roses que esperen el seu príncep blau.