dimecres, 27 de novembre de 2013

Calmant la nostàlgia nòrdica

El dia 15 de gener farà 9 anys que vaig agafar un vol que em va canviar la vida. M'encaminava cap a Estocolm, no sabia que m'hi trobaria, però tampoc quan tornés. La meva vida acabava una etapa, l'etapa universitària, i moltes altres coses també havien acabat.

Vaig fer un erasmus introspectiu que vaig aprofitar moltíssim, vaig viure experiències meravelloses i vaig gaudir d'un país bonic, però on no podria viure. Poder quan em jubili podria fer com els alemanys (viure-hi alguna temporada durant l'any), però tal i com estan les coses, no crec que mai m'ho pugui permetre. Suècia és un país preciós, però molt diferent al meu racó de món, al meu país. Enyorar el clima, els somriures al carrer i l'embotit se'm va fer massa dur.

Però l'altre dia, quan vaig haver de fer un treball amb la meva baldufa, una comporta d'enyorança es va obrir en algun raconet del meu cervell. Havíem de preparar un full amb imatges i paraules sobre algun país, per tal que la baldufa ho pogués explicar als seus companys de classe. Vam buscar imatges de l'hotel de gel, d'animals com l'ant i dels dolços suecs. Quins dolços! I quin enllaç directe amb els records.

Fika by Marta Vargas

Fa temps que cerco receptes per internet, però no me'n surto. Una vegada vaig trobar una d'un pastís de pastanaga que va quedar com una argamassa difícil d'ingerir. Els pastissos acostumen a quedar-me molt bé, així que devia ser la recepta... no m'he atrevit a fer cap altre intent, perquè no veig res que em desperti prou confiança. Però ara, gràcies a una bona amiga, he fet una petita troballa.

La meva amiga, coneixedora dels meus sentiments, va descobrir a través d'Instagram el portal Northern Journals, que tot just s'acaba d'estrenar, i me'l va passar immediatament. Us recomano el portal i me'n declaro ferma seguidora. L'estètica és deliciosa (la responsable de les fotografies és la que va captar l'interés instagramero de la meva amiga) i transmet amb detall l'essència de la vida allà dalt, incloent receptes, que acaben d'estrenar amb les mítiques kanelbullar! Jo ja estic trigant massa a fer-les... Quan les cuini, prometo compartir el resultat. 

Ja hi heu donat un cop d'ull? I què, compartiu el meu somni de passar-hi part de la jubilació?

dimecres, 6 de novembre de 2013

Arracades

La meva baldufa ja porta arracades. Es fa gran...


Quan vam saber que era una nena, vam tenir clar que no li posaríem arracades en néixer. Mons pares ja ho havien fet amb mi, i ens semblava una bona decisió. Bàsicament per dos motius, perquè fa mal i és molest, i perquè comporta imposar quelcom.

Ho explico millor. Fer uns forats a les orelles d'una personeta que acaba d'arribar al món ens semblava absolutament innecessari, és una acció que fa mal. Dur arracades molesta, i a prou coses s'ha d'adaptar el nadó com per a sobre fer-lo dormir fregant-se unes orelles adolorides.

Per altra banda, no ens agradava la idea d'imposar uns forats que seran per a tota la vida sense que la persona en qüestió pogués dir la seva. Sí, evidentment hi ha moltes coses que li venen donades i ella no tria, però uns forats a les orelles és una marca per al seu cos, i volíem que ella prengués la decisió. Sí, sé que alguns de vosaltres direu que ara tampoc ha triat ella. Doncs jo us responc que no podem infravalorar la nostra mainada, i que ella sempre sabrà que això ha estat decisió seva, igual que jo ho vaig saber gràcies als meus pares. Fer partícips als nostres infants en allò que els afecta és una de les pràctiques més importants per a nosaltres, creiem que és l'única manera d'educar persones responsables i segures.

Així doncs, després d'un temps de demanar-nos-ho, vaig entrar amb ella a la joieria on a mi em van fer "tres forats extra" quan era adolescent per tal que prengués consciència de en què consistia. Que els forats eren molestos de fer i que després les orelles les tindria uns dies sensibles. La meva idea era marxar a casa perquè tingués més temps per pensar-ho, però ho tenia tan clar que va dir que no marxava sense forats. Tota valenta i concentrada es va deixar fer, això sí, amb el segon va demanar que anés ràpid.

L'hauríeu d'haver vist, amb aquella cara d'il·lusió! Mentre sopàvem, de cop va dir "no em puc creure que ja tingui arracades!" Il·luminant la seva expressió amb un somriure d'orella a orella.

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Panellets

Des que sóc mare hi ha una tradició que hem recuperat, fer panellets. Quin dolç tan bo i tan típic de la nostra terra! Hi ha coses que quan no tens mainada les deixes de fer, o les fas, però no tenen la mateixa màgia. Ara bé, quan les recuperes, no només la mainada gaudeix de l'experiència.

La recepta que fem servir a casa, requereix dels següents ingredients:
  • 1'5 kg d'ametlla mòlta
  • 1'5 kg de sucre
  • 2 ous
  • 2 patates
  • 400 g de pinyons
  • 300 g d'ametlla picada
  • 100 g d'ametlla marcona
  • 100 g de coco ratllat
En primer lloc, cal posar les patates a bullir amb la pell i moldre el sucre per tal que quedi "glas". Fetes aquestes prèvies ja podrem posar-nos a fer pròpiament els panellets, en concret, la massa que podem considerar la base. Només cladrà que barregem el sucre amb l'ametlla i els ous i les patates -cal tenir en compte que els ous i les patates han de ser en funció de la quantitat d'ametlla i sucre, ja que són els ingredients que permeten que la massa sigui homogènia.

Un cop feta la barreja tindrem la massa a partir de la qual anar fent les boletes i complementant amb altres ingredients. Nosaltres n'acostumem a fere de coco, coberts amb pinyos i ametlles picades, o amb una ametlla marcona a sobre. Per les de pinyos hem provat mil trucs, però al final tan sols serveix tenir moooolta paciència.




Ens surten uns 150 panellets, tots ells boníssims, només cal veure la foto. De manera que n'acaben menjant oncles, tietes, padrins, avis, yayes... i tot pel mateix preu que si n'haguéssim comprat uns 30.Calories a dojo, però que bé que es posen. Ara només cal esperar que baixi la temperatura perquè encara passin millor.


dilluns, 28 d’octubre de 2013

Dones al volant

Arrel d'aquest vídeo que corre per la xarxa...


he decidit escriure una reflexió que acostumo a fer quan condueixo. Sovint, mentre vaig al volant, quan detecto una manera estranya de conduir sé si qui porta el vehicle és un home o una dona. S'acostuma a sintetitzar en "dones = inseguretat" i "homes = imprudència". De manera que massa freqüentment em descobreixo a mi mateixa dient "dona havia de ser".

Ara bé, ho dic amb tristesa, amb resignació. No ho dic com aquells homes que ho diuen amb superioritat, no. M'entristeix observar la vacil·lació, la inseguretat en emprar la velocitat, la por en avançar... Sé que per a moltes dones estar darrera d'un volant els suposa un mal tràngol. I no és culpa d'elles, estan marcades per allò de "el volant és cosa d'homes", "les dones no condueixen bé", "els cotxes són una joguina de nens"...

Aquest fet fa que moltes dones del meu entorn no condueixin pràcticament mai, o ni tan sols tinguin carnet de conduir. Per a mi, conduir és un plaer. La sensació de llibertat que vaig tenir quan vaig conduir per primer cop sola un cotxe és una de les sensacions més intenses que he viscut. M'agradaria que les dones s'atrevissin a viure aquesta sensació de llibertat, que tinguessin seguretat en la seva conducció i que fessin llengots interns a aquells que diuen "dona havia de ser" creient-se que ells condueixen millor, quan en realitat són senzillament uns irresponsables.

Per poder fer-ho possible, s'ha de començar per un fet molt simple, no dir mai a les vostres filles que els cotxes de joguina no és cosa seva.


Sobre el vídeo: Vaig preguntar si era una mofa. Em van respondre que no. Vaig pensar que era impresentable. Ara resulta que sí ho era. Brillant, doncs.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Neomasclisme

Llegeixo la columna d’avui de Carles Capdevila i m’agrada el nou terme que empra: neomasclisme. Juntament amb la companya Sílvia Casola –que també ha escrit al respecte- promovem cert debat sobre aquest concepte al twitter, on la gent se centra bàsicament en reflexionar si cal afegir el prefix neo, o ens hem de quedar amb masclisme a seques. 

A mi neomasclisme em sembla molt encertat, perquè com molt bé analitzen tan Capdevila com Cassola, ens trobem davant un nou escenari, amb noves eines que permeten un nou format de masclisme. Un control molt evident, però el perill del qual resideix en la normalitat de qui l’accepta. 


Referent a això, com a mare em pregunto si el control dels pares no hi pot influenciar. Hi ha molts pares que compren el mòbil per controlar als seus fills, que registren la seva habitació, que no treballen la confiança amb la seva mainada, interfereixen en la seva intimitat, no els expliquen mai per què, tan sols és un sí o un no “perquè ho dic jo”. No estan adobant el terreny a parelles possessives? Quina diferència hi ha en què un pare controli els fills amb el mòbil o ho faci la parella? Quina diferència hi ha entre que un pare entri a les seves xarxes socials per saber quins amics té, què fa, o quin noi li agrada, o ho faci la parella? Quina diferència hi ha en què un pare imposi què ha de fer o com es pot vestir, o ho faci la parella? 

Jo estic convençuda que donar llibertat i confiança als nostres fills es tradueix en responsabilitat i autoestima.

Però tornem al terme. Neomasclisme. També m’agrada perquè crec que hi ha tot un masclisme disfressat sota un fals alliberament de la dona que fa que aquest masclisme sigui encara més pervers. Un masclisme a qui està bé que la dona treballi fora de casa, sempre i quan segueixi sent la responsable de tot allò que succeeix a l’interior de les llars. Un masclisme que s’enorgulleix de les bones notes de la seva filla –i ho refrega al fill mandrós- però, alhora, només la nena para taula o frega el lavabo. Un masclisme que fa que les dones que llegeixen 50 ombres de Grey es considerin modernes. Un masclisme que prioritza el plaer sexual de l’home, per davant de la seguretat de les relacions, malgrat les floritures que es puguin practicar. Un masclisme que ven la imatge de dona alliberada sexualment, però sempre i quan no hagi trobat l’home ideal per casar-s’hi i tenir fills.  

Així doncs, per a mi hi ha dues cares d’un mateix neomasclisme. La seva arrel resideix en el masclisme, però hi ha quelcom diferent que fa necessari aquest prefix. Un “neo” que, alhora, refresca aquella mandra que a molts provoca reflexionar sobre masclisme, aquells que el consideren un anacronisme. El neomasclisme demostra que és un tema ben actual, i és una lacra social que cal combatre, perquè deixa morts pel seu camí, i emmalalteix la vida d’una part important de la nostra societat.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Estries

Ahir el meu home em va ensenyar aquesta vinyeta:


La vaig llegir, el vaig mirar, vaig somriure i el vaig abraçar.


dilluns, 30 de setembre de 2013

Passió pel cinema

El cinema és una de les meves passions, considero que no hi entenc massa, no sóc cap Gorina ni cap Figueras, sobretot pel que fa als clàssics. Però quan parlo amb la gent del meu entorn diuen que domino la temàtica. 

He decidit parlar més sovint d’allò que m’apassiona –a veure si així també sóc més disciplinada amb el bloc-, perquè com a mares hem de trobar els nostres espais, i també compartir allò que ens agrada amb la nostra mainada. Així ho va fer la meva mare, apassionada del cinema i gran coneixedora del setè art. Quan era adolescent enllaçava pel·lícules gràcies a les sessions dobles, en aquell enyorat “Cine Plaza” de Castelldefels, i ara el seu hobby s’ha transmès fins a la néta.  

Sí, sí, la meva baldufa comparteix passió, perquè des que la vam dur al cinema fa dos anys llargs, devora pel·lícula rere pel·lícula. Aquest estiu, hem vist Èpic, un film fantàstic. Unes il·lustracions precioses, plenes de colors i detalls, que ens expliquen una història d’amistat i ecologisme. Amb un final que no us avançaré, perquè no vull fer Spoiler, però em va encantar.



El cinema és una gran eina de pedagogia. Tot i que també té el seu risc, perquè durant molts anys s’han transmès valors molt qüestionables als nostres infants, de fet, encara se’n transmeten. Però Pixar és una gran esperança, i altres productores no tant conegudes, també. Malauradament, allò que més coneix el gran públic és Disney, i els valors femenins encara fan molt de mal. Les nostres nenes volen ser princeses roses que esperen el seu príncep blau. 

Com deia, per sort, les coses van canviant, i comencen a treure el cap protagonistes com Mèrida (Brave) o M.K. (Èpic).


divendres, 19 de juliol de 2013

Els 5 anyets de la baldufa

Aquesta setmana hem celebrat els cinc anyets de la baldufa, és a dir, fa cinc anys que sóc mare! Ma mare sempre em deia "ya verás cuando seas madre!"... i tenia més raó que una santa! Quan ets mare tot canvia, relativitzes les coses, descobreixes una manera d'estimar tan intensa que ets incapaç de descriure, aprecies tot el que han fet els teus progenitors per tu, redescobreixes el món a través dels ulls de la teva mainada... 

I tot això ja fa cinc anys que ho faig! Amb la companyia d'un home que no podia haver triat millor com a pare dels meus fills. Amb ell comparteixo la millor experiència que la vida m'ha brindat, i puc exercir-la en plenitud perquè m'acompanya en tot aquest procés.

Tot i així, el ritme que portem sovint no ens permet aturar-nos tant com voldríem, per això l'aniversari dels meus fills és sagrat. És un dia en que paro màquines i els dedico tot el meu temps, imaginació i treball. Amb el nino encara no he arribat al màxim nivell, perquè tot just ha fet un anyet i només era conscient que aquell dia passava alguna cosa estranya. 

Per a la baldufa he mirat d'aprendre cada any de l'any anterior i fer allò que crec que més il·lusió li pot fer. Enguany hem fet una festa amb decoració de les Monster High, berenar absolutament casolà i un regal a cada assistent. Anem a pams, i a veure si a vosaltres us pot servir d'inspiració.

La festa l'hem fet en un espai a l'aire lliure, però tancat, per tal de poder estar tranquils, amb la mainada controlada, però no acabar amb el cap com un timbal, aprofitant que és estiu. El pati el vam decorar amb motius de les Monster High i la cara de la baldufa en veure la decoració va ser un autèntic regal.

 Nota: En breu posaré la fotografia original

L'any passat em vaig liar a fer entrepans i altres coses -amb la col·laboració de la família-, i va sobrar menjar i molta beguda. Aquest cop hem ajustat molt més les quantitats de tot i he decidit eliminar els entrepans. Tal i com veieu a la imatge vaig fer pa de pessic, pa de motlle i pa de nous acompanyat per xocolatines i galetes de mantega*. Com a pastís vaig fer brownie, que resulta la mar de pràctic perquè ja ho tens tot talladet i és molt fàcil de repartir. 

A més a més, vaig doblar la quantitat de pinxos de fruita de l'any passat, ja que va ser allò que millor es va menjar. Un altre cop no ha quedat ni un bocinet de síndria. Amb la calor a la gent li ve molt de gust i és un missatge per als nens en favor del menjar sa. 


Fa un any vaig llegir aquest post, d'un bloc que m'agrada molt, i em va semblar una gran idea! Amb la baldufa ja vaig utilitzar algun pot per guardar-hi joguines petites i dur-la a sobre perquè s'entretingués allà on anéssim, però tot i que no m'agradava anar amb la imatge de la marca de llet, no se'm va acudir com podia decorar-la. 

Gràcies al post vaig descobrir una fantàstica manera d'aprofitar els pots, i els vaig anar guardant, fins que se'm va acudir que per a la festa d'aniversari, enlloc de guardar les llaminadures en una paperina de plàstic, les podia guardar en una llauna i fer un petit regal als assistents. Estic molt contenta del resultat, sobretot perquè als nens i nenes i mames i papes els va agradar molt, que és del que es tractava!


Per últim, ho vam arrodonir tot fent activitats amb els amiguets i amiguetes de la meva filla. Mentre anaven arribant els vaig anar pintant la cara. De papallona, de princesa, de lleó, de tortuga ninja i amb una aranya -ja que el dibuix no és el meu fort i l'Spiderman sóc incapaç de fer-lo.

Un cop maquillats tots els que volien, vam fer tres proves que havien de superar per poder rebre el seu regalet. La primera va consistir en mossegar una poma sense les mans, la segona en una cursa de relleus amb culleres i ous de plàstic a la boca, i la tercera en passar-se globus d'aigua. Cap de les proves s'havia de guanyar, la gràcia era fer-ho i riure, sobretot les mames mirant els seus nens xalant d'allò més. I, la prova dels globus d'aigua va acabar amb una guerra de globus, tal i com estava perfectament planificat. 

En resum, una festa on tothom s'ho va passar molt bé, i nosaltres vam quedar rostits, però immensament feliços!


*Nota: més endavant penjaré les receptes.

dilluns, 17 de juny de 2013

Un dia complert de circ i muntanya

El passat diumenge vàrem gaudir d'un meravellós racó del nostre país, que des del 1978 és reserva de la biosfera, el Parc Natural del Montseny. A les 12.00h vàrem anar al Circ Cric, jo encara no havia tingut el plaer de veure el Tortell Poltrona en acció i directe. Va ser un veritable plaer. La baldufa i el seu papa ja hi havien estat quan jo estava anul·lada per l'embaràs del nino, tornar-hi li va agradar moltíssim i el petit de la casa també va fruir molt. Amb només un anyet va estar atent gairebé tota l'estona i, com ja és habitual en ell, era sonar música i el seu cos començar-se a bellugar. 

Per a mi Tortell Poltrona és un patrimoni cultural en sí mateix, algú que és capaç de crear Pallassos sense Fronteres em mereix tot el respecte del món. A més a més, és d'aquelles persones que creen des de les arrels, posant en valor la cultura de la qual ha begut.


Després vàrem dinar a les taules que tenen a fora sota una carpa, una idea genial, ja que dinar de pícnic és l'opció més freqüent entre els assistents, perquè l'escenari t'hi porta de forma natural, i et permet aprofitar la tarda per respirar aire pur i descobrir territori. En el nostre cas, vàrem pujar a visitar el Castell de Montsoriu. Tot una mica estressant, perquè havíem de ser a les 16.00h -l'única hora de visita a la tarda- i pujar més de dos quilòmetres amb mainada petita requereix paciència i anar fent.


Tot i així, l'excursió és espectacular, i permet compaginar natura i patrimoni, exercici i cultura. Si vestiu l'excursió amb una mica d'imaginació, la vostra mainada passarà un dia genial! Penseu que el Montseny és terra de bruixes i bandolers!
Ara bé, no cal que ho feu tot el mateix dia, el Montseny té molts racons, és una meravella que cal descobrir poc a poc, així que podeu dividir la proposta en dues jornades. Amb el bon temps podeu anar al circ i aprofitar per banyar-vos al riu, i a la tardor aprofitar l'ascens al castell per ensenyar a la mainada els fruits que el bosc ens proporciona, com les castanyes i els bolets.

dijous, 30 de maig de 2013

Òptica baldufa

Fa uns mesos des de l'escola de la baldufa ens van demanar que recollíssim fotos d'objectes i espais del carrer. A classe estaven treballant el carrer i volíem que des de casa contribuíssim a fer-ho. Ens deien que podien ser imatges retallades de revistes o diaris, o fotografies que tinguéssim per casa. 

Jo vaig tenir una idea... i si li donava una càmera a la baldufa i tot passejant pels carrers de la nostra ciutat ella feia les fotografies?

El resultat de l'experiència va ser immillorable! Ella va gaudir moltíssim, ens ho vam passar genial, i va ser fantàstic veure com veu ella els carrers del municipi on viu! La gent la mirava, a ella i la càmera que duia penjada al coll i que subjectava de forma professional. Ella anava tota il·lusionada, observant, captant tot allò que li semblava destacable.

Us recomano 100% l'experiència! A continuació comprovareu de forma visual per què...





 Nota: També va fotografiar l'interior de la paperera, 
però com estava buida tot es veu negre.










Ah! La baldufa té quatre anys :)

dilluns, 6 de maig de 2013

La vacant imprevista


Ahir vaig acabar de llegir-me la darrera obra de J.K.Rowling, La vacant imprevista. Me’l van regalar per Nadal, acabadet de sortir del forn, però tenia altres lectures sobre la tauleta de nit, i vaig endarrerir la meva entrada al nou món de la responsable que milions de nens hagin llegit centenars de pàgines.
No vaig voler llegir cap referència, no volia que em condicionessin la lectura. Vaig descobrir J.K.Rowling en un moment dur de la meva vida, quan la malaltia era molt present, i endinsar-me al seu univers de fantasia amb Potter, Hermione i Ron va ser una treva anestesiant per a mi. Vaig devorar els seus set volums i sabia que no em decebria en aquesta nova aventura, la seva “novel·la per a adults”. Qualificatiu qüestionable, ja que també han estat milions els adults que somniaren amb Hogwarts, la capa d’invisibilitat o el Quidditch.
Em va costar entrar en la història, la presentació d'un bon grapat de personatges a l'inici d'una trama interelacionada, coincidint amb una d'aquelles èpoques on t'has d'esforçar una mica a llegir, van fer que durant les primeres pàgines el meu convenciment tremolés una mica, i em va fer por no poder seguir admirant aquesta meravellosa autora.
Però de seguida situes els personatges i et cabusses en les relacions de veïnatge, la política més miserable i les dificultats dels vincles paternofilials. Vas penetrant en la vida de Pagford i els Fields, en la doble moral dels conciutadans de la vila, en el seu cinisme i el comú egoísme i desconcert.
Mentre vèiem com Harry Potter i els seus amics anaven creixent, descobríem una magnífica radiografia sobre la diversitat humana, sobre la gran gama de colors que formem entremig dels extrems blanc i negre. Una literatura intel·ligent, molt agraïda pels joves, per ser tractats com persones intel·ligents a les quals se'ls revela allò que ja intueixen, i és que la vida és molt més complexa que un simple veritat o fals.
Aquí J. K. Rowling fa una passa més enllà, i posa la lupa a la societat anglesa, fent èmfasi en els grisos, en allò que cal corregir, donant tocs de llum que no ens facin perdre l'esperança, fent una excel·lent radiografia de les misèries de l'ésser humà, una fotografia del nostre present més colpidor.
Per tot això, si us agrada la bona lectura, heu de tenir en breu a la vostra tauleta de nit aquest llibre, recordeu, La vacant imprevista.

dimarts, 9 d’abril de 2013

x4

Sé que fa dies que es va fer aquesta iniciativa, però em feia il·lusió participar, encara que fos amb retard. Així doncs, aquí us deixo els meus x4, a veure què us semblen:


COMÈDIA

M'encanta la sèrie The Big Bang Theory, té un humor intel·ligent i freak que no es pot comparar amb cap altra. Modern Family també és un nou format que m'arrenca riallades, a banda de la normalització dels perfils familiars que mostra. No suporto la gent de Muchachada Nui, quan fan monòlegs, encara, quan fan els seus programes, no m'agraden gens. Amb els anuncis en tinc prou per saber que no ho vull veure. He intentat "enganxar-me" a la sèrie How I met your mother perquè hi ha qui me l'ha recomanat, però no li pillo el punt, no entenc el seu èxit.


MÚSICA EN CATALÀ

No m'agraden Mishima, reconec que no els dono massa oportunitats, però l'aura que desprèn el cantant em treu de pollaguera. No entenc l'èxit de Manel, m'agraden, tinc els seus àlbums, però no crec que n'hi hagi per a tant. I entre la música que m'agrada, destaco Roger Mas, un músic excepcional, unes lletres meravelloses, però si no poso que m'encanta és perquè em veig obligada a deixar aquest espai per als empordanesos Sanjosex i Mazoni. Un parell de músics de la Bisbal d'Empordà que amb les seves cançons em poden canviar l'estat d'ànim, això fa d'ells que m'encantin, no hi puc fer més.


CIUTATS VISITADES:

Barcelona és la meva ciutat, i m'encanta, té una llum especial, hi pots resseguir les passes de la història i disposa de meravelloses finestres al mar i a la muntanya. London em va al·lucinar, suposo que tenir a l'imaginari col·lectiu desenes de racons d'aquella ciutat t'ajuda a somniar, tinc pendent tornar i repetir amb més profunditat la visita. Stockholm va ser la ciutat que em va acollir durant el meu erasmus, un punt d'inflexió importantíssim en un paradís d'entorn, ara bé, la llarga estada va ser una mica excessiva degut a la gran diferència cultural. París, senzillament sobrevalorada, no entenc tant d'enrenou, suposo que han disposat d'una de les millors campanyes de màrqueting de la història. En darrer terme, a Madrid li dec una nova visita, no em va agradar i crec que es mereix una nova oportunitat. 


SÈRIES FENOMEN:
Com veieu, les sèries són un producte que m'agrada molt. Ara no tinc tant de temps per dedicar-hi, però les diverses opcions existents i l'emissió recurrent de les mateixes em permeten que en pugui seguir algunes. En aquest cas destaco dues sèries que m'encanten per motius diversos, que donen un producte d'una gran qualitat. En ambdós casos, tant en The game of thrones com en Gilmore Girls, ens endinsem en mons que ens permeten desconnectar, la primera a través de la imaginació, la segona a través d'un poblet idílic on m'encantaria poder viure-hi. Però aquestes dues sèries tenen un plus emocional que les fa molt especials, Gilrmore Girls la relaciono amb la meva Baldufa, ja que durant el final de l'embaràs i la lactància vaig devorar-la. I The Game of Thrones la relaciono amb el nino, ja que mentre estava ingressat per varicel·la amb pocs dies de vida, el meu germà ens va deixar la sèrie i el seu ordinador perquè ens poguéssim entretenir en aquella llarga estada hospitalària.
Grey's Anatomy és una d'aquelles sèries que m'agraden, tot i que des que sóc mare hi ha determinades escenes que sóc incapaç de suportar-les, és una sèrie que ha sabut evolucionar d'una forma excel·lent. No m'agrada The walking dead, no entenc l'afició de la gent als zombies, els esperits i espcímens similars, no m'agraden els productes de ficció de por. I pel que fa a Sex in NY, no entenc el seu èxit. Dones alliberades? Pel poc que he vist, veig dones consumistes desesperades per trobar l'home de la seva vida!


LA BALDUFA

Com aquest bloc tracta sobre tot allò que em vincula amb la meva maternitat, creia necessari incloure els meus vailets. En primer lloc, els x4 de la meva baldufa, a la qual li encanten els treballs manuals, es passa llargues estones a la seva taula dibuixant, enganxant gomets, fent plastilina... A la meva nina també li agrada molt la piscina, amb només 4 anys té un gran domini, i pot nedar petites estones sense cap suport. Pel que fa a les nines... li agraden, hi juga, però la il·lusió que li fan quan les demana o les rep no és proporcional al temps que hi dedica. I pel que fa a allò que no li agrada, doncs ho resumeix aquella famosa frase "M'avorreixo!"


EL NINO

Al meu nino li agrada molt el Mic, és veure'l i quedar-se'l mirant fixament, però si hi ha una cosa que li encanta és el seu caminador. Des que ens el van deixar fa unes setmanes, no para d'anar amunt i avall, se sent lliure i autònom, i és el més feliç del món. I si hi ha una cosa que no li agrada és que el moquin, al pobre se li queda el nas vermell i s'enfada, però no és plan que vagi amb els mocs penjant! I pel que fa a la fotografia sobre què està sobrevalorat, he posat biberons, però en realitat és el pit -però com no m'agrada publicar fotos personals, he pensat que així quedaria més mono, no era qüestió de penjar la foto d'un altre nadó!-, ja que el meu nino als set mesos va decidir que ja en tenia prou, que amb el biberó s'anava més per feina.  

Nota 1: Totes les imatges estan extretes de google. Com podíem viure sense ell?
Nota 2: Estic molt orgullosa del muntatge, mai havia fet res per l'estil, de manera que també m'ha costat un sobre-esforç que ha contribuït en el retard d'aquesta publicació.
Nota 3: Gràcies per llegir-ho tot, volia afegir més categories, però quan he vist l'extensió de tot allò que portava escrit... he pensat que no era qüestió de torturar-vos. 

dilluns, 25 de març de 2013

Ensenyant a estimar els llibres

Fa segles que no tinc temps per escriure res al bloc, ja sabeu, vida de mare treballadora -afegint la meva activitat política. Avui m'he obligat a fer una nova entrada, i un altre cop us parlaré de llibres, en aquest cas, de contes. Aviat serà Sant Jordi i us vull recomanar literatura per a la vostra mainada. No hi ha res millor que ensenyar l'amor als llibres, amb mi ho van fer, i n'estic infinitament agraïda. 

Per començar us proposo un recull de contes preciós, són contes breus que expliquen d'una manera molt dolça històries vinculades amb la nit i la son. Perfectes per explicar mentre amanyagueu als vostres infants abans d'anar a dormir. A més a més, la portada disposa d'una roda que permet triar a sorts el conte que explicareu. Es tracta del llibre Somiacontes, 10 contes per somiar tota la nit (Ed. Parramon):



Com a segona opció us recomano un conte per començar a treballar amb els nostres infants la igualtat entre homes i dones. Per contrarestar el bombardeig sexista que reben i ensenyar-los que la llibertat de l'altre s'ha de regar i cuidar com un bé molt preuat. En aquest cas parlo del conte Artur i Clementina (Ed. Lumen)(Nota:  Tot i que no tinc la imatge, el conte està en català).


Per últim us proposo la col·lecció Cuca de llum de l'editorial Baula, una col·lecció pensada per als més petits de la casa, per ajudar-los a endinsar-se en el meravellós món del llibre. Contes de poques pàgines i dures, amb il·lustracions molt vives i amb històries ben divertides. Us en poso un parell d'exemples, Que ve el llop! (Li estan preparant una festa d'aniversari) i Les deu gallines:



I no ho oblideu, tots aquells que sigueu de Viladecans, encarregueu la lectura de la vostra mainada a Els nou rals. Una flor no fa estiu, i la llibreria necessita un suport sostingut i constant.

dimecres, 16 de gener de 2013

El racó de la lectura: “Llibertat” & “El llenguatge secret de les flors”

La lectura és una de les activitats més apassionants que existeixen, per això un bon propòsit per a aquest any que acabem d’encetar podria ser llegir més sovint. Dedicar-nos més estones al plaer de la desconnexió i la relaxació, que en aquests temps tan convulsos són ben necessàries per poder mantenir el seny.

Per això us proposo un parell de bones novel·les, per si us ve de gust plantejar-vos un propòsit assumible per al 2013. Els títols són “Llibertat”, de Jonathan Franzen, i “El llenguatge secret de les flors”, de Vanessa Diffenbaugh. Dues novel·les amb protagonistes femenines que degut a esdeveniments traumàtics sobrevinguts durant l’adolescència evolucionen coixes emocionalment al llarg de la història.




Dues dones envoltades de personatges rics, complexos i emocionalment molt ben definits, que acaben configurant novel·les pràcticament corals. Un entorn que les ajuda a enfortir-se poc a poc, per superar la mancança d’un entorn familiar estable i sòlid que els va impedir proveir-se d’una maduresa emocional que els permetés fer front als reptes de la vida adulta.

Dues històries molt contemporànies, amb les quals us sentireu probablement identificats/des i reconeixereu detalls del vostre entorn proper. Dos autors diferents, un home i una dona que retraten amb mestria la travessia que fan les protagonistes a la cerca de la felicitat ofegant vells fantasmes. Dos viatges emocionals que no us deixaran indiferents, us absorbiran i gaudireu de la lectura de forma plena. No voldreu que s'acabin les pàgines, perquè voldreu saber com continuen les seves vides. Us endinsareu en les seves experiències i voldreu seguir donant-los la mà, acompanyant-les en la seva quotidianitat. Us costarà enllestir la lectura.