Pànic als mocs

Esternut. Tos carregada. Esnifada humida. Indicis de mocs. Els mocs arriben i no pensen marxar. Tenir mocs és emprenyador, sempre has d’estar pendent de dur mocadors a sobre, el nas s’envermelleix, el cap s’emboteix col·lapsant les neurones... però ho acabes suportant, et resignes i mires de passar-ho tan bé com puguis.

Però quan ets mare, ai quan ets mare! Els mocs passen a una divisió superior i et provoquen pànic. Quan sents algun dels indicis en la teva mainada saps que comença una batalla esgotadora contra els mocs i les seves conseqüències. La meva baldufa té debilitat pels vòmits. 

I no us penseu que vomita amb avís a navegants i a plena llum del dia, no. Vomita quan va al llit, quan en estirar-se els mocs s’estenen malèvolament saturant les seves vies respiratòries i fent necessària l’evacuació sigui com sigui. Per sort, és cert que l’experiència és un grau i ja li coneixes els sons i saps quan està a punt de succeir. Però això fa que un neguit t’envaeixi l’organisme, l’estrès s’apodera de tu i fins que no l’agafes al vol i la portes al lavabo perquè descarregui, no pots descansar ni desconnectar. 

Ahir a la nit va tornar a passar, la baldufa mirava de dormir entre estossec i estossec i jo li preguntava si tenia ganes de vomitar. La pobra em deia que no, ella només devia voler dormir i descansar. De cop sento el soroll definitiu, l’agafo al vol i la porto al lavabo. Expulsió viscosa i pudent feta. Es torna a estirar, continua estossegant i li dono el xarop per a la tos. Deixeu-me que obri un parèntesi. Només li dono el xarop a la nit, per tal que pugui descansar, perquè durant el dia és bo que tregui la mucositat d’una manera més relaxada. Tanquem parèntesi. El xarop fa efecte i la baldufa agafa un son serè, la resta de la família també podem dormir. Dolços somnis.

Una bogeria de matí

Les que sou mares sabeu que hi ha dies que els astres s’alineen i tot va del revés, és en aquells dies on els superpoders de mare ens donen millors resultats. La vida ens posa a prova i nosaltres li responem convertint-nos en heroïnes de la quotidianitat. 

Un dia d’aquests va ser el passat divendres. Havíem de dur el nino a revisió mèdica a les 9.15h per tal de perdre el mínim temps de feina possible, però fins a aquella hora va passar de tot. La baldufa es va llevar de matinada queixant-se de mal d’oïda. Com a mare amb experiència en molèsties auditives que sóc, vaig pressionar-li l’orella i es va queixar. Totes les alarmes es van disparar, ja que aquesta queixa acostuma a ser sinònim d’otitis. 

Però hi havia un problema afegit, l’endemà tenia una excursió i li feia molta il·lusió anar-hi, de manera que quan li vaig dir que no podria anar-hi es va posar a plorar desconsoladament. Entre les mil aptituds que ha de tenir una mare s’inclou la de mirar de saber trobar solucions per tal de fer el màxim feliç a la teva mainada, així que se’m va acudir que poder no era otitis, que poder era molèstia pels mocs –uns mocs que des que ha començat el curs no han desaparegut i que en els darrers dies l’han fet vomitar en dues ocasions- o ves a saber què. L’esperança és el darrer que es perd. Així que vaig acordar amb ella que a primera hora la duria a la nostra pediatra perquè li donés un cop d’ull. 

 Sona el despertador (7.45h). La bogeria comença. Llevo la baldufa i l’arreglo. Diu que ja no li fa mal. No vull córrer riscos. Mentre em vesteixo aguanto el telèfon. No em responen del CAP. Agafo el cotxe i la nena i les coses de l’excursió (8.20h). Arribem al CAP (8.30). Espero amb la mirada inquisitiva dels presents sobre meu perquè temen que em coli. Descobreixo que ells tenen hora però van abans del previst per si de cas. La pediatra em fa passar a la consulta de la infermera (8.40h). Mentre inicia l’observació recorda que tinc revisió del nino. Li dic que sí, però que no podia esperar fins aleshores, no vull deixar la baldufa sense excursió si no hi ha motius contrastats. La infermera em demana si m’havia trucat perquè vinguéssim abans. Li dic que no. Mentre estic pendent de l’observació que fa la pediatra a la meva baldufa la infermera m’explica que té campanya de vacunes a una escola. Sense que ho pugui impedir agafa el telèfon. Truca al meu home dient-li que pugi el nen tan aviat com sigui possible (8.45h). La pediatra em diu que veu mocs a l’oïda que li molesta, però no sembla que tingui otitis. Li posarem unes gotes per evitar que acabi en otitis. Però pot anar d’excursió. Es baralla amb l’ordinador per fer-me la recepta. Li dic que em recepti les mateixes gotes que l’anterior vegada. Li van anar bé. Sortim de la consulta. Pel passadís poso ràpidament la jaqueta a la baldufa. Mentre em poso la meva truco a ma mare. Que prepari una dosi en una xeringa d’ibuprofeno perquè li donin durant l’excursió. Recullo ma mare. Les porto al cole (8.55h). Torno al CAP mentre la revisió està pràcticament acabada. Demano com està tot. Em diuen que el nino està preciós i és molt trempat. Penso “veieu com és objectiu?”. Vacunen el nino mentre li dic cosetes a l’orella i li agafo les mans. No plora. Valent! Marxem (9.15h). Anem cap al lloc on surt l’autocar a acomiadar la baldufa. Aparquem malament. Ma mare ens diu que anem a saludar-la. Ella es queda amb el cotxe obert i el nino carregat a la cadireta. Correm i veig la baldufa que acaba de pujar. No ens veu. La companya que va darrera seu no entén les meves senyes perquè la cridi. Busquem la baldufa però els vidres són foscos i no la veiem. Finalment veig un company de classe amb qui pot estar asseguda. Li faig senyals. Aquest sí que m’entén. L’Ariadna està al seu costat i mira per la finestra. Ens saluda molt contenta. Espera, i el meu home? El crido! Ha anat a tancar el cotxe. Venen ma mare amb el nino a coll i el meu home. Tothom saluda l’Ariadna. Objectiu complert! Uf! Respiro...

Si us fixeu, tot això no hagués estat possible sense “superpapi” i “superyayi”, els dos actors de repartiment imprescindibles de la meva superhistòria quotidiana. No imagino com s’ho deuen fer les que no tenen aquesta enorme col·laboració! A més, jo sóc una privilegiada i a la feina entenen que no sóc una màquina, que tinc una vida i que hi ha moments que mereixen poder entrar més tard.