Esternut. Tos carregada. Esnifada
humida. Indicis de mocs. Els mocs arriben i no pensen marxar. Tenir mocs és
emprenyador, sempre has d’estar pendent de dur mocadors a sobre, el nas s’envermelleix,
el cap s’emboteix col·lapsant les neurones... però ho acabes suportant, et resignes
i mires de passar-ho tan bé com puguis.
Però quan ets mare, ai quan ets mare! Els mocs passen a una divisió superior i et provoquen pànic. Quan sents algun dels indicis en la teva mainada saps que comença una batalla esgotadora contra els mocs i les seves conseqüències. La meva baldufa té debilitat pels vòmits.
I no us penseu que vomita amb
avís a navegants i a plena llum del dia, no. Vomita quan va al llit, quan en
estirar-se els mocs s’estenen malèvolament saturant les seves vies
respiratòries i fent necessària l’evacuació sigui com sigui. Per sort, és cert
que l’experiència és un grau i ja li coneixes els sons i saps quan està a punt de
succeir. Però això fa que un neguit t’envaeixi l’organisme, l’estrès s’apodera
de tu i fins que no l’agafes al vol i la portes al lavabo perquè descarregui,
no pots descansar ni desconnectar.
Ahir a la nit va tornar a passar,
la baldufa mirava de dormir entre estossec i estossec i jo li preguntava si
tenia ganes de vomitar. La pobra em deia que no, ella només devia voler dormir
i descansar. De cop sento el soroll definitiu, l’agafo al vol i la porto al
lavabo. Expulsió viscosa i pudent feta. Es torna a estirar, continua
estossegant i li dono el xarop per a la tos. Deixeu-me que obri un parèntesi. Només
li dono el xarop a la nit, per tal que pugui descansar, perquè durant el dia és
bo que tregui la mucositat d’una manera més relaxada. Tanquem parèntesi. El
xarop fa efecte i la baldufa agafa un son serè, la resta de la família també
podem dormir. Dolços somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada