divendres, 12 d’octubre de 2012

Papilla de fruites

A casa sempre he hagut de sentir les aventures que ma mare explicava sobre com els seus dos fills, és a dir, el meu germà i jo, quan érem petits ens convertíem en una mena de Gremlins en només olorar la papilla* de fruites. I per si amb les seves gràfiques descripcions no n'hi hagués prou, disposem de tot un reportatge fotogràfic que hi dóna suport visual.

Així que imagineu la basarda que em feia enfrontar-me a aquest capítol des de l'altra vessant, el de mare. Quan em va tocar amb la baldufa la por va durar poc, ja que de seguida li va agafar gust i s'ho menjava la mar de bé.

Aleshores, com no havia tingut problemes, la gent em deia "Ja veuràs amb el segon, no tindràs tanta sort". Sí, la gent és així d'esplèndida, si amb el primer una cosa va bé, amb el segon ha d'anar doblement malament. De manera que, si no fos perquè amb el temps n'aprens, hagués estat quatre anys amb por que el meu fill es convertís en una mena de "nen de l'exorcista" escopint papilla.

Fa uns dies va tocar enfrontar-me de nou a la dura batalla de la fruita, i un cop més en vaig sortir il·lesa, sense ni tan sols una esquitxada. Sóc conscient que tinc molta sort, que la introducció d'aliments és tot un repte, però jo he fet servir un parell d'ingredients que sempre poden ajudar. El primer, la paciència, el segon, el xumet, per tal d'ajudar al meu nino a aprendre a empassar el contingut d'una cullera.



*Sé que és diu farinetes, però no ho faig servir mai, em resulta estrany, què voleu que us digui.