Desigual

Acabo de veure els anuncis de la campanya Desigual. La xarxa en va plena, “Desigual” i “#tengounplan” són trendding topic a twitter. Dono per fet que ho són per la indignació generada. Entro al hashtag i confirmo, un cop més, quanta feina queda encara per fer. La marca ha aconseguit el que pretenia, ressò a qualsevol preu. Però a mi el preu a pagar em fa posar els pèls de punta.

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre poder i gènere, on vaig intentar fer una reflexió referent a l’aclaparadora pressió que les nostres filles reben perquè vulguin ser una princesa. Em van dir que Disney sempre ha fet molt mal i que sempre ha estat així, que com ara sóc mare ho visc d’una altra manera. Ho sento, no ho comparteixo, estem fent alarmants regressions i la frivolització que la campanya Desigual fa sobre els somnis que tres noies guapes tenen per al 2013 ho demostren, i contribueixen a configurar aquest ideari col•lectiu.

Llegeixo algunes piulades que diuen que els que pensem que la campanya és un escàndol som antiquats, d’altres que deu caldre ser un cavall per a ser feminista. Doncs els recomano aquest vídeo, que ha difós la Mònica Planas. Això sí que és modern i revolucionari. Que una dona tingui com a màxim objectiu per a aquest any muntar-se un trio o tirar-se el seu cap és senzillament lamentable!

Ara ens volen fer creure que ser una dona moderna és sinònim de follar amb tots els paios que se’ns posin davant, fent que el nombre d’homes que passen pel nostre llit sigui proporcional a com de liberal ets. Això és igualment masclista, disfressant-t’ho amb més color que el gris de la “mojigata” que es duia fa unes dècades, però no deixa de ser masclisme!

Les nostres nenes aspiren a ser princeses i les nostres adolescents les més promíscues de la festa. I mentrestant m’haig de sentir dir que sóc antiquada? Va home, va! Les nenes i les noies han d’aspirar a ser segures de sí mateixes, tenir un bon futur professional i tenir relacions sexuals i de parella que els donin prou experiència com per triar un bon company o companya de viatge. De debò que els publicistes no són capaços d’imaginar res en aquesta línia? No m’ho crec! Què passa, doncs? Que el patriarcat i el masclisme, aliats del capitalisme més agressiu, es retorcen violentament davant un entorn què, per sort, malgrat els malgrats, avança, lentament, però avança i deixa al seu pas noves masculinitats i una manera de viure en femení molt més lliure.


Il·lustra aquest article el quadre del 1866 "L'origen del món" de Gustave Courbert.

Pànic als mocs

Esternut. Tos carregada. Esnifada humida. Indicis de mocs. Els mocs arriben i no pensen marxar. Tenir mocs és emprenyador, sempre has d’estar pendent de dur mocadors a sobre, el nas s’envermelleix, el cap s’emboteix col·lapsant les neurones... però ho acabes suportant, et resignes i mires de passar-ho tan bé com puguis.

Però quan ets mare, ai quan ets mare! Els mocs passen a una divisió superior i et provoquen pànic. Quan sents algun dels indicis en la teva mainada saps que comença una batalla esgotadora contra els mocs i les seves conseqüències. La meva baldufa té debilitat pels vòmits. 

I no us penseu que vomita amb avís a navegants i a plena llum del dia, no. Vomita quan va al llit, quan en estirar-se els mocs s’estenen malèvolament saturant les seves vies respiratòries i fent necessària l’evacuació sigui com sigui. Per sort, és cert que l’experiència és un grau i ja li coneixes els sons i saps quan està a punt de succeir. Però això fa que un neguit t’envaeixi l’organisme, l’estrès s’apodera de tu i fins que no l’agafes al vol i la portes al lavabo perquè descarregui, no pots descansar ni desconnectar. 

Ahir a la nit va tornar a passar, la baldufa mirava de dormir entre estossec i estossec i jo li preguntava si tenia ganes de vomitar. La pobra em deia que no, ella només devia voler dormir i descansar. De cop sento el soroll definitiu, l’agafo al vol i la porto al lavabo. Expulsió viscosa i pudent feta. Es torna a estirar, continua estossegant i li dono el xarop per a la tos. Deixeu-me que obri un parèntesi. Només li dono el xarop a la nit, per tal que pugui descansar, perquè durant el dia és bo que tregui la mucositat d’una manera més relaxada. Tanquem parèntesi. El xarop fa efecte i la baldufa agafa un son serè, la resta de la família també podem dormir. Dolços somnis.

Una bogeria de matí

Les que sou mares sabeu que hi ha dies que els astres s’alineen i tot va del revés, és en aquells dies on els superpoders de mare ens donen millors resultats. La vida ens posa a prova i nosaltres li responem convertint-nos en heroïnes de la quotidianitat. 

Un dia d’aquests va ser el passat divendres. Havíem de dur el nino a revisió mèdica a les 9.15h per tal de perdre el mínim temps de feina possible, però fins a aquella hora va passar de tot. La baldufa es va llevar de matinada queixant-se de mal d’oïda. Com a mare amb experiència en molèsties auditives que sóc, vaig pressionar-li l’orella i es va queixar. Totes les alarmes es van disparar, ja que aquesta queixa acostuma a ser sinònim d’otitis. 

Però hi havia un problema afegit, l’endemà tenia una excursió i li feia molta il·lusió anar-hi, de manera que quan li vaig dir que no podria anar-hi es va posar a plorar desconsoladament. Entre les mil aptituds que ha de tenir una mare s’inclou la de mirar de saber trobar solucions per tal de fer el màxim feliç a la teva mainada, així que se’m va acudir que poder no era otitis, que poder era molèstia pels mocs –uns mocs que des que ha començat el curs no han desaparegut i que en els darrers dies l’han fet vomitar en dues ocasions- o ves a saber què. L’esperança és el darrer que es perd. Així que vaig acordar amb ella que a primera hora la duria a la nostra pediatra perquè li donés un cop d’ull. 

 Sona el despertador (7.45h). La bogeria comença. Llevo la baldufa i l’arreglo. Diu que ja no li fa mal. No vull córrer riscos. Mentre em vesteixo aguanto el telèfon. No em responen del CAP. Agafo el cotxe i la nena i les coses de l’excursió (8.20h). Arribem al CAP (8.30). Espero amb la mirada inquisitiva dels presents sobre meu perquè temen que em coli. Descobreixo que ells tenen hora però van abans del previst per si de cas. La pediatra em fa passar a la consulta de la infermera (8.40h). Mentre inicia l’observació recorda que tinc revisió del nino. Li dic que sí, però que no podia esperar fins aleshores, no vull deixar la baldufa sense excursió si no hi ha motius contrastats. La infermera em demana si m’havia trucat perquè vinguéssim abans. Li dic que no. Mentre estic pendent de l’observació que fa la pediatra a la meva baldufa la infermera m’explica que té campanya de vacunes a una escola. Sense que ho pugui impedir agafa el telèfon. Truca al meu home dient-li que pugi el nen tan aviat com sigui possible (8.45h). La pediatra em diu que veu mocs a l’oïda que li molesta, però no sembla que tingui otitis. Li posarem unes gotes per evitar que acabi en otitis. Però pot anar d’excursió. Es baralla amb l’ordinador per fer-me la recepta. Li dic que em recepti les mateixes gotes que l’anterior vegada. Li van anar bé. Sortim de la consulta. Pel passadís poso ràpidament la jaqueta a la baldufa. Mentre em poso la meva truco a ma mare. Que prepari una dosi en una xeringa d’ibuprofeno perquè li donin durant l’excursió. Recullo ma mare. Les porto al cole (8.55h). Torno al CAP mentre la revisió està pràcticament acabada. Demano com està tot. Em diuen que el nino està preciós i és molt trempat. Penso “veieu com és objectiu?”. Vacunen el nino mentre li dic cosetes a l’orella i li agafo les mans. No plora. Valent! Marxem (9.15h). Anem cap al lloc on surt l’autocar a acomiadar la baldufa. Aparquem malament. Ma mare ens diu que anem a saludar-la. Ella es queda amb el cotxe obert i el nino carregat a la cadireta. Correm i veig la baldufa que acaba de pujar. No ens veu. La companya que va darrera seu no entén les meves senyes perquè la cridi. Busquem la baldufa però els vidres són foscos i no la veiem. Finalment veig un company de classe amb qui pot estar asseguda. Li faig senyals. Aquest sí que m’entén. L’Ariadna està al seu costat i mira per la finestra. Ens saluda molt contenta. Espera, i el meu home? El crido! Ha anat a tancar el cotxe. Venen ma mare amb el nino a coll i el meu home. Tothom saluda l’Ariadna. Objectiu complert! Uf! Respiro...

Si us fixeu, tot això no hagués estat possible sense “superpapi” i “superyayi”, els dos actors de repartiment imprescindibles de la meva superhistòria quotidiana. No imagino com s’ho deuen fer les que no tenen aquesta enorme col·laboració! A més, jo sóc una privilegiada i a la feina entenen que no sóc una màquina, que tinc una vida i que hi ha moments que mereixen poder entrar més tard.

Papilla de fruites

A casa sempre he hagut de sentir les aventures que ma mare explicava sobre com els seus dos fills, és a dir, el meu germà i jo, quan érem petits ens convertíem en una mena de Gremlins en només olorar la papilla* de fruites. I per si amb les seves gràfiques descripcions no n'hi hagués prou, disposem de tot un reportatge fotogràfic que hi dóna suport visual.

Així que imagineu la basarda que em feia enfrontar-me a aquest capítol des de l'altra vessant, el de mare. Quan em va tocar amb la baldufa la por va durar poc, ja que de seguida li va agafar gust i s'ho menjava la mar de bé.

Aleshores, com no havia tingut problemes, la gent em deia "Ja veuràs amb el segon, no tindràs tanta sort". Sí, la gent és així d'esplèndida, si amb el primer una cosa va bé, amb el segon ha d'anar doblement malament. De manera que, si no fos perquè amb el temps n'aprens, hagués estat quatre anys amb por que el meu fill es convertís en una mena de "nen de l'exorcista" escopint papilla.

Fa uns dies va tocar enfrontar-me de nou a la dura batalla de la fruita, i un cop més en vaig sortir il·lesa, sense ni tan sols una esquitxada. Sóc conscient que tinc molta sort, que la introducció d'aliments és tot un repte, però jo he fet servir un parell d'ingredients que sempre poden ajudar. El primer, la paciència, el segon, el xumet, per tal d'ajudar al meu nino a aprendre a empassar el contingut d'una cullera.

*Sé que és diu farinetes, però no ho faig servir mai, em resulta estrany, què voleu que us digui.

L'origen de "La baldufa i el nino"

 
Fa temps que valoro fer un bloc on parlar sobre la meva experiència com a mare. Però no m'acabava de decidir perquè veia que era un espai on la intimitat s'exposava amb dolça intensitat, fet que a mi em produeix un pudor considerable.
 

Finalment, però, he decidit fer aquest pas perquè sento que és com una necessitat, que tinc coses a dir i que no haig d'imitar cap tendència, senzillament escriure sobre allò que em ve de gust entorn a la meva maternitat.
 

Així doncs, aquí trobareu reflexions sobre la meva particular experiència com a mare, anècdotes què em vinguin de gust compartir, tallers o idees adaptades a partir d'inspiracions diverses trobades per internet... tot pelgat sota el nom "La baldufa i el nino", que són els afectuosos mots que més he emprat a l'hora de parlar als meus fills durant els seus primers mesos de vida.